diumenge, 29 de juliol de 2018

Presentació del llibre Sols Compto les hores lluminoses. Els rellotges de sol de Cabrils



Dia:   18 d’agost de 2018
Lloc:  31ª Mostra Gastronòmica de Cabrils
Hora: 8h del vespre

Presentaran l’acte: 






Amb motiu de les Jornades Europees de Patrimoni de l’any 2016, el Museu de Cabrils va iniciar un projecte de posada en valor dels rellotges de sol del municipi. Uns elements sovint oblidats en els inventaris i catàlegs de patrimoni, que si s’han conservat i han arribat als nostres dies és més per atzar o per obstinacions individuals que no pas per reconeixements institucionals.

La intervenció dels restauradors, Josep i Albert Mollar van tornar a donar vida al rellotge de sol de tarda de l'església de la Santa Creu. Durant una setmana, la gent va poder veure in situ el procés de restauració.

En aquell moment es va organitzar  un itinerari pels carrers del poble amb l’edició d’una petita guia de suport. També es va editar una auca amb la col·laboració de Joan Vilamala Terricabras i Ramon Cuéllar i Sorribes.

L’èxit de la proposta va esperonar-nos per continuar la recerca que ha tingut com a desenllaç final l’edició del treball que es presenta en format llibre-guia el dia 18. Com a resultat, s’han documentat 47 rellotges de sol en funcionament i 12 rellotges desapareguts. 

S’han reunit tots en aquest volum i s’ha embolcallat amb una sèrie de treballs de gran nivell on hi han participat: el Dr. Eliseu Carbonell, la Dra. Teresa Serraclara, el Sr. Ignasi Vilà de la Societat Catalana de Gnomònica, el restaurador Sr. Albert Mollar, el Sr. Andreu Majó i la Sra. Laura Bosch, Directora del Museu Municipal de Cabrils.

Des de la reflexió antropològica del pas del temps a diferents cultures, al detall de la restauració d’un dels rellotges inventariats. També s’explica com s’ha atribuït l’autoria d’un dels rellotges a Salvador Dalí.

Tot i el rigor del treball, com no pot ser de cap altra manera, s’ha pensat en tot moment que sigui una eina útil per a visitants, turistes i escolars. Per aquest motiu s’ha inclòs una petita història dels rellotges de sol, una explicació del seu funcionament i els diferents models que existeixen.
Finalment, s’acompanya d’una sèrie de plànols amb una proposta d’itinerari lliure que es pot fer a peu, amb l’únic suport d’aquest llibre. El petit format del qual, permet portar-lo fàcilment a la motxilla o en una bossa de mà.

Només esperem que el gaudiu i aportar un petit granet de sorra, en la immensa platja del patrimoni cultural que és el nostre paisatge.

dijous, 5 de juliol de 2018

Sigfrid Galvany i Abril, compositor de sardanes, havaneres i música diversa

Fotografia extreta d'Internet. Entrevista a Sigfrid Galbany i Abril


Aquí us deixem amb el programa del Festival d'estiu de Cobles i Compositors al qual podreu assistir aquestst mes de juliol a Tiana, Parc de l'antic Camp de Futbol a 2/4 de 10 del vespre.

El dimecres dia 11 de juliol, el nostre compositor i mestre, Sigfrid Galbany i Abril, amb la cobla Montgrins.






Biografia del mestre i compositor:

Sigfrid Galbany i Abril (Cabrils, 23 d'agost de 1936) és un compositor de música diversa, cançons, havaneres i sardanes, algunes instrumentades per a cobla i d'altres per a piano.

Als deu anys va començar a estudiar teoria solfeig i piano amb Elvira Rigau i Oliver, filla del gran compositor i un dels renovadors de la sardana, Pere Rigau (Barretó), fundador de la cobla orquestra Montgrins, amb qui anys més tard mantindria una llarga relació tant professional com d'amistat.
Als 15 anys va compondre la seva primera sardana Enyorances per a piano. Va continuar estudiant fins que el van requerir per fer el servei militar a Manresa, allà va estudiar harmonia i composició amb el manresà Àngel Noguera i Alegre, fins que el van destinar a la Pobla de Segur.
Quan va tornar, va seguir els seus estudis fins que es va llicenciar. Acabat el servei militar, va conèixer el gran mestre director i fundador de la cobla orquestra Girona, Josep M. Boix, que va donar-li algunes lliçons i al que el va unir una bona amistat que durà fins a la mort del mestre. L'any 1973,la mateixa cobla "Girona li va estrenar la seva primera sardana Enyorances.

Entre les seves composicions es troben més de cent cinquanta sardanes, una trentena d'havaneres, alguna peça religiosa, cançonetes i peces clàssiques. Continua component. L'any 1999 va gravar el seu primer C.D. Sardanes amb el Castell de Burriac com a tema central, i sense cap tipus d'ajut econòmic. L'any 2000,per la festa major d'agost, l'ajuntament li va fer un reconeixement, per la seva contribució a la cultura popular i al seu esforç per portar la sardana i el nom de Cabrils a tot arreu. Va continuant component i gravant CDs, sempre amb la cobla Montgrins, amb qui l'uneix una bona amistat i sempre pagat de la seva pròpia butxaca.
El dia 1 de gener de l'any 2009 a Tossa de Mar, li van estrenar Cap d'any a Tossa, va ser tot un èxit i davant la seva sorpresa va anar passant eliminatòries de la sardana de l'any fins a quedar finalista. Paral·lelament al seu poble natal li van atorgar el primer premi de "La Concòrdia" que premia la divulgació cultural del poble.
La seva sardana Cap d'any a Tossa va quedar guanyadora de la sardana de l'any 2009, al Palau de Congressos i exposicions de Perpinyà, amb 582 vots. Arran d'això l'ajuntament de Cabrils va atorgar-li la Creu del Terme, màxim guardó del poble i que es concedeix en comptades ocasions, l'ajuntament de Tossa de Mar també hi va participar, i durant l'acte institucional li va fer entrega de l'estàtua de l'Ava Gardner que presideix el castell de la vila vella, simbolitzant així l'agermanament de les dues viles.Després va signar al llibre d'honor del poble i tot seguit es va continuar la festa amb una ballada de sardanes amb els Mongrins i un dinar de germanor amb actuacions de colles sardanistes, rapsodes recitant poesies del mateix autor i del seu pare inclús va actuar una coral nòrdica.

Clicant l'enllaç podreu consultar l'obra d'en Sigfrid:

dilluns, 2 de juliol de 2018

A mossèn Salvador Freixas i Jané, rector de la Parroquia de la Santa Creu de Cabrils

Ahir a la tarda, ens va deixar mossèn Salvador Freixas i Jané (20 de febrer de 1930 - 30 de juny de 2018), rector de la Parròquia de la Santa Creu entre 1991 fins a la seva jubilació, l'any 2005 en que va ser encardinat a la comunitat d'escolapis de Mataró.

Mossèn Salvador, ha estat tota la seva vida un home de profundes conviccions, inquiet, de vegades rondinaire, però quin home! D'aquells que deixen petja, que marquen, que te'ls has d'estimar sí o sí.

Mossèn Salvador Freixas durant la Festa de Corpus.
Fons fotogràfic: Jordi Vega i M. Àngels Aldrufeu.


Procedent de les parròquies de Torrelles i de Pontons, va prendre possessió el 28 de setmebre de 1991 en una missa presidida per l'antic rector, mossèn Ignasi Corominas, pels pares Ramon Melé i Manuel Miras, pel diaca Joan Marsal i pel bisbe Carles Soler. L'església era plena de gom a gom.

Durant tots aquests anys no va deixar de vetllar per la gent del poble, pels creients i pels no tant creients. No tenia mai un no a la boca pere més feina que pogués tenir. La porta de la rectoria estava sempre oberta per a tots. 

El retorn de les catifes de Corpus van començar amb ell motivat per la Pilar Domínguez que en va parlar a la Maria de Can Cabrera, la Montserrat Fontanills i la seva germana Helena, i la Núria Llongueras de Ca l'Estrany. Pares i nens, tothom s'hi va engrascar i perduren encara, un quart de segle després. 

A ell li devem un seguit de reformes del nostre temple parroquial. Va fer pintar l'església, col·locar llums a la nau central, disposar un faristol de marbre negre per al monitor i adaptar l'antic baptisteri com el "Racó dels records", com a ell li agradava dir, amb objectes de culte antics. 

Al presbiteri es varen canviar els bancs, es va fer una primera reparació de l'orgue que llavors costà la suma de 6.000.000 de pessetes. Va fer instal·lar la calefacció a l'església, rectoria i casal que anteriorment, mossèn Lluís Matarín, havia fer construir, no sense penes, per als nens i nenes del poble. També va dur a terme la restauració de la capella del Santíssim, entronitzant una imatge del Sagrat Cor, oferta pel rector de la parròquia de Santa Coloma de Gramenet, mossèn Antoni Rubio. També es va equipar amb un orgue electrònic. 
L'obra més gran va ser la restauració de la coberta de l'església i la restauració de la façana, que a petició del poble es va deixar d'obra vista. En aquells temps, només la coberta va costar 9.000.000 de pessetes.

El casal es va equipar amb un equip de música i un projector de video. L'Escola Pia de Sarrià va fer donació de les taules i cadires.
A la rectoria es va reformar els banys i un parell d'habitacions. Es va ampliar la cuina.

Durant tres anys va organitzar els aplecs de germanor, i també colònies durant els anys 1995 al 1997, que es va aturarn per la manca de relleu en l'equip de monitors.

En arribar la Festa Major de Santa Helena organitzava una tòmbola "el pou de Santa Helena", davant de la rectoria i es venia el tortell. Era tota una festa esperada per tothom.

Sense donar-se compte, es va envoltar d'un munt de gent, catequistes, feligresos, nens i nens, jovent, amics en definitiva que mai l'oblidarem.

Quan mor un religiosos escolapi, un company acostuma una Consueta, o el resum de la seva vida. Mossèn Salvador, va decidir que seria ell qui aniria per davant i l'any 2014 va escriure la seva. Al final de la presentació deia: 

« I res més. Si el llegiu tot, gràcies. Quan us recordeu de mi i ja sigui mort, us demano una petita pregària per la meva ànima»


Us deixem amb un text sobre el treball de l'educador, que ell era, que va escriure ell mateix en la seva Consueta titulada:

«Vida i miracles...» del pare Salvador Freixas i Jané, Sch. P.

«En totes i cada una de les etapes de la meva vida -amb totes les mancances que es vulgui - he procurat ser un educador dels que prediquen amb l'exemple i són capaços de posar-se al davant de qualsevol projecte engrescador, per molt  complicat que pugui semblar. Amb disposició absoluta i sense buscar excuses ni arguments dilatoris. Sempre he volgut allunyar-me de les disquisions teòriques infructuoses i de les elucubracions mentals altisonants. I de les decisions col·lectives estèrils que massa sovint no fan res més que paralitzar les iniciatives emprenedores dels individus. Bàsicament, he estat una persona d'acció que ha intentat en tot moment obrir camí i presentar opcions i projectes innovadors, opcions i projectes, -tot sigui dit, de pas- que no sempre he pogut veure continuats, com hauria estat la meva il·lusió.
   Hi ha persones que prediquen valors i altres que els practiquen. Jo, en aquest sentit, he desitjat conciliar el "predicar" i el "practicar" amb rectitud i coherència entre les meves maneres de ser i de fer i amb la meva vocació d'educador, que sempre he considerat decisiva a l'hora d'enfocar d'una manera o altra la meva vida.
 Educar és lliurar-se a la causa de formar persones, sense condicions ni limitacions de cap ordre. L'educador ha de ser una persona desinteressada, que no mira el rellotge, ni espera cap compensació especial, ni res a canvi. Sempre tenint com a nord l'individu i les seves necessitats humanes i espirituals. I he tingut en compte que, davant de les demandes dels alumnes, la pitjor resposta de l'educador és un "no" rotund i frustrador.
  Moltes de les meves iniciatives en el terreny de l'educació pretenien -modestament- avançar-se als temps i al que serien després exigències de la pedagogia. La instal·lació de la ràdio a l'escola era una experiència innovadora en uns moments en què no es parlava encara massa de noves formes, de nous mètodes ni de nous mitjans en el terreny de la comunicació. Posar en funcionament un circuit tancat de televisió, en un centre educatiu de Catalunya i als anys seixanta, era quelcom insòlit que, com heu vist, van reconèixer molts professionals de la imatge i, en general, del món cultural. El fet d'oferir sessions de cinema escolar s'ha d'interpretar també com un intent d'educar el lleure dels alumnes durant els caps de setmana. El meu desig ha estat de manera continuada sembrar bon ambient humà i autèntica vida social, trencant protocols encarcarats i superant la rigidesa de tracte, massa sovint abusiva entre alumnes i mestres.
  Els meus intents de programar representacions de titelles o de posar en marxa diferents grups de teatre en les diferents escoles que he estat, responien al desig d'estimular l'autoorganització el treball en equip, la capacitat creativa, l'expressió lingüística i, en definitiva, la realització personal o col·lectiva de molts alumnes i de molts pares que també es van anar afegint als projectes.
  Primer els alumnes, després l'alumne i finalment l'alumne. el gran perill, quan es deixa de tenir l'alumne com a subjecte de formació, és que es comenci a somiar truites, es faci volar coloms o es surti sigil·losament per la tangent. Ja diem vulgarment que els arbres de vegades no ens deixen veure el bosc!»

Benedicció de La Creueta. Fons fotogràfic: MMC