diumenge, 19 de juliol de 2015

El Museu, entitat col·laboradora en la 27a edició del Festival Internacional de Música de Cabrils

Durant el mes de juliol i fins l'1 d'agost de 2015, es durà a terme a la masia de Can Barba, també coneguda com a Cal Pelat, la 27a edició del Festival Internacional de Música.
Enguany s'ha innovat, i el festival incorporarà la gastronomia i el patrimoni.
Re-interpretar, re-connectar, re-llegir i re-descobrir per tal de complementar amb un llenguatge musical en tota la seva magnitud, una riquesa patrimonial i cultural que, sovint el públic absorbeix des d'un únic 
punt de vista. 

Una manera innovadora de donar a conèixer el ric patrimoni del municipi a la ciutadania.

La historiadora Laura Bosch ha dut a terme la redacció de l'apartat patrimonial del llibret de mà, amb la col·laboració de la Núria Casanovas, l'August Barba, en Sigfrid Galbany i en Salvador Bosch.



Cal Pelat – Can Barba
Cal Pelat - Can Barba. Fot. MMC
La masia coneguda amb el nom de Cal Pelat o Can Barba, està situada a l’extrem NW del municipi, al barri de la Llobatera.


Construïda probablement a finals del s. XVI, principis del s. XVII, a la llera dreta del torrent anomenat de la Llobatera, consta de planta baixa i pis, amb diverses dependències a la part posterior i lateral de la casa. La coberta és de teula àrab, a un sol vessant i el carener paral·lel a la façana. La portalada principal és a dues fulles amb els muntants de pedra  granítica i un arc de descàrrega construït amb maó.  A banda i banda hi té un pedrís de pedra restaurat. La façana principal conserva les mateixes obertures originàries de la casa; una finestra amb reixa de ferro, a mà dreta, que abans dels anys 1930 havia estat una portella; i a la planta pis, dues finestres amb muntants, llinda i ampit de pedra de granit autòcton. A l’interior, es conserva la disposició de l’escala per accedir al pis. A la porta d’accés al celler, s’observa el rebaix dels muntants per fer passar les botes de vi. Entrant a mà dreta hi havia el menjador i la cuina, amb l’aigüera de pedra, una llar de foc de campana on s’hi cuinava i el forn de pa. Al fons, una portella comunicava amb la quadra.

Plànol cadastral  realitzat per l'ingenier geògraf José Núnez per l'IGN. 1935.
A l’esquerra de la casa, es conserva el porxo que havia servit per endreçar els carros. Al darrera hi ha un cos annex amb la coberta a dues vessants i el carener perpendicular a la façana. Aquesta part estava destinada a l’estable,  pel cavall i també n’era el paller. A fora d’aquest edifici hi havia el llenyer. Més a la dreta, on actualment hi ha el marge de plantes aromàtiques i ocupant l’actual carrer, hi havia la corts dels vedells i la dels porcs, i un galliner de grans dimensions. Entremig una figuera, donava ombra a un segon forn de pa. També hi havia un segon galliner, més petit on hi ha l’actual rampa d’accés; el sostre d’aquestes corts estava construït amb volta de maó. Entre el llenyer i les corts, hi havia una altra bassa de grans dimensions, de planta quadrada, amb una pica de pedra que vessava l’aigua sobrant al safareig on les dones feien la bugada. Tots aquests darrers edificis amb la bassa i safareig van ser enderrocats per construir el carrer que va a la zona esportiva.

Conserva el pou, una bassa al darrera de la casa amb la mina. Aquesta, abastia d’aigua la bassa que queda dempeus, la font coneguda ja al 1700 amb el nom de Bergai  o Pelat. Al costat de la noguera, a l’era, hi passava el regueró amb l’aigua per regar l’hort del davant de la casa, que de fet era molt més gran; ocupava gran part de l’actual urbanització de les Cases Mediterrànies. Hi havia molts arbres fruiters, majoritàriament pruneres del tipus claudia i japoneses, pereres i pomeres i s’hi plantava una gran extensió de mongeteres, quan n’era l’època. Actualment és una zona d’esbarjo polivalent.

A la part del darrera de la casa, també hi havia un altre hort que es regava amb l’aigua de la bassa dels avellaners. Aquesta està en molt bon estat de conservació, i més enllà, a l’extrem nord de la finca hi havia hagut una castanyeda imponent, de la qual actualment només en resten alguns rebrots. Val a dir que després de l’abandonament de la casa per part dels últims propietaris, aquest reducte va quedar molt afectat per la presència massiva de persones que venien a passar el diumenge amb les barbacoes. Amb la construcció de la urbanització, aquesta parcel·la passa a mans de l’Ajuntament i es restaura la casa.  El seu interior acollirà oficialment el dia 23 d’abril de 1993, data de la inauguració, l’Arboretum de Catalunya i l’entitat Natura, fins l’any 2005. També serà la seu de l’Associació de Defensa Forestal del Maresme. Actualment està gestionat per l’entitat URSUS, escola de natura.

A la finca, s’hi poden observar més d’un centenar d’espècies d’arbres i arbusts representatius dels estatges de vegetació de Catalunya. Destaca un alzinar adult d’un gran valor paisatgístic amb dos exemplars protegits pel Decret 47/1988 sobre la declaració d’arbres d’interès Comarcal i Local de la Generalitat de Catalunya, una alzina (Quercus ilex subsp. ilex) de més de 3,12 m de volt de canó i un roure (Quercus x desmotricha) amb un volt de canó de més de 3, 30 m.

Mapa de 1777.
Detall a la llera esquerra de la Riera de la Llobatera,
a primer terme, Can Bergai, i més petita a segon terme,
Cal Pelat. Arxiu Diocesà de Barcelona.
La casa surt dibuixada al mapa de 1777, conservat a l’Arxiu Diocesà, i també al parcel·lari de 1849, conservat a l’Arxiu Històric del Museu Municipal de Cabrils. En aquest últim, la parcel·la, numerada amb el 326, pertany a un tal Josep Bergay, que per casament s’emparentaran amb l’artista local Josefa Tolrà. Per algun motiu deixen la casa i baixen al poble i la casa passa a mans d’un tal Roca, que ho llogarà a la família Barba. Hi viuran com a masovers des dels anys trenta. En Roca ven tota la finca a la família Torres, propietaris de Can Bergai fins que els últims masovers de la família Barba, marxen.

Laura Bosch.
Historiadora.