Més enllà de la preservació dels ritus i costumari propis
de les fogueres ancestrals on s’hi ha incorporat els focs d’artifici, el foc
continua tenint una gran presència en la celebració de la festa de Sant Joan.
Pocs de vosaltres sabreu però, que a principis de segle XX, Cabrils va alçar-se juntament amb altres
pobles en resposta a un fet històric. Per primera vegada en la història de la
celebració de la Nit de Sant Joan, un significat polític farà que les fogueres
es consideren com a símbol de la unitat dels catalans.
El 2 de juny de 1906 el diari local La Veu de Capellades publica una crida sota el títol “Salutació
Germanívola a tots els Catalans”, convidant a encendre fogueres als cims més
enlairats de cada municipi la Nit de Sant Joan.
Això passava perquè políticament l’any 1905 queda marcat
pels fets ocorreguts al setmanari Cu-Cut!, i per l’actuació repressiva de l’Estat espanyol vers la llibertat d’expressió
de Catalunya. 300 oficials de la guarnició de Barcelona varen destrossar i
calaren foc a la redacció del setmanari. En resposta, una gran part dels
partits catalans decideixen unir-se en una gran coalició per fer front, la Solidaritat Catalana. Aquest fet
genera una gran efervescència social en el catalanisme, atès que representa la
unitat del poble català, l’ideal de tota nació.
Els textos de l’època criden a l’adhesió, al canvi,
demanen la llibertat del país, la regeneració política i el progrés.
En aquest context neixen les Foguerades Patriòtiques de Sant Joan dels anys 1906 i 1907. En el discurs de la
Solidaritat Catalana s’hi incorpora per primera vegada el missatge polític a
una celebració festiva com són els focs de la Nit de Sant Joan i que perduren
més d’un segle després, sobretot amb la
creació mig segle més tard d’un altre ritual alhora festiu i polític: la Flama
del Canigó.
Cabrils s’adhereix al crit de les Foguerades
Patriòtiques. De l’any 1906 no n’hem trobat per ara cap menció en tot cas als
diaris de l’època però si que en tenim referències per al següent:
«Fochs.- En la vetlla de Sant Joan molt serán els fochs
que’ls entussiastas catalanistas d’aquestas encontradas encendrán pels turons
mes enlayrats de las mateixas, no sols pera seguir la tradició, sinó també pera
saludar ab ells á tots los demés germans de la terra catalana y fins també als de
Fransa’ls quals aixis mateix per medo d’aytal demostració exteriorisarán una
vegada més l’afecte que senten envers nosaltres. En la expressada nit podrán
donchs ovirarse en aquests encontorns quatre grans fogatas. Una al cim de
Burriach á cárrech de l’Agrupació d’aquest poble i las altres a Montcabrer, turó de Sant Joan y de Sant
Matheu, iniciadas respectivament per los
autonomistas de Cabrils, Cabrera y Sant Pere de Premià.»
O encara un altre:
«Ens avisen que els catalanistes d’aquesta localitat faran el seu foc en el
turó de Montcabré»
I també, «Una bona colla d’entusiastes y patriotes catalans d’aquest poble
pintoresch preparem ab grans treballs la celebració de un foch de grans
dimensions al bell cim del Montcabré pera al revetlla de Sant Joan. Podrà
perfectament observarse desde Barcelona». (La Veu de Catalunya, 22 de juny).
El missatge era clar:
«Avui a les nou hores
de la poética reverta de Sant Joan, en més de cent grandiosos altars de Catalunya,
hi flamejarà foch d’amor y germanor que, aba sa lluminosa comunicació,
estrenyerà més y més els sentiments de Solidaritat entro tots els fills de la
terra catalana. A n’aquesta hora una grandiosa població de Catalunya
s’encimalarà a les montanyes pera rebre la germanívola comunicació de tots els
nostres compatricis»
Cada vegada que llegiu o escolteu aquestes paraules del
poeta Joan Maragall, no oblideu doncs als valerosos de tots els pobles, als cabrilencs que a principis de segle
no van poder realitzar el que nosaltres si veurem:
«Ja
les podeu fer ben altesl
les
fogueres aquest any
cal
que brillin lluny i es vegin
els
focs d’aquest Sant Joan.
Cal
que es vegin de València,
de
Ponent i de Llevant…
i en
fareu també en la Serra
perquè
els vegin més enllà…
i el
crit d’una sola llengua
s’alci
dels llocs més distants
omplint
els aires encesos
d’un
clamor de Llibertat !»
Joan Maragall (juny
1907)
